No sigui que, no fos cas que
“Agafa el paraigua, no sigui que plogui / no sigui cas que plogui / no fos cas que plogués”. Són bones totes tres formes? Com ho podem saber? El Castellà-català de l’Enciclopèdia dóna no fos cas que com a únic equivalent de ‘no sea que’, però jo no me’n fio; me’l conec prou per saber que fuig del paral·lelisme com el gat escaldat de l’aigua tèbia. De qui em puc fiar, llavors? Doncs de la Bíblia. Sí, de la Bíblia interconfessional corregida pel Ruaix. La tenim online amb un cercador magnífic. I allà, oh meravella!, trobo un no sigui que a Siràcida 37. També hi trobo dos no sigui cas que i 40 no fos cas que. Ho busco en la versió castellana: 41 ‘no sea que’, 0 ‘no sea caso que’ i 0 ‘no fuera caso que’ (i al Google en surten 64.000; perquè després diguin que els catalans no fem terrorisme lingüístic). Conclusió: tot és bo però no fos cas que és la forma més genuïna, més nostra. Tan nostra que pot anar tota sola. “Com que arribo més d’hora, trucaré abans d’entrar, no fos cas”, pot dir un marit prudent.
